Des de la irrupció de la intel·ligència artificial generativa, moltes pràctiques de treball i de pensament s’han transformat amb una rapidesa notable. Sovint el debat s’ha centrat en les seves possibilitats o en riscos abstractes, però hi ha una qüestió prèvia que mereix més atenció: com acceptam determinades formes d’ús abans d’haver-ne entès les conseqüències.
Aquest text parteix d’una experiència concreta d’ús sostingut de plataformes d’IA generativa i posa el focus no tant en què permeten fer, sinó en com orienten el pensament, en quines pràctiques normalitzen i en quin tipus d’acceptació generen.
Les plataformes no s’imposen per obligació, sinó per comoditat. Funcionen bé, responen amb fluïdesa, redueixen la fricció del procés cognitiu i ofereixen una sensació d’acompanyament constant. Aquesta comoditat no és accessòria: és el mecanisme central d’adopció. Rebutjar o qüestionar una eina que facilita tant el treball comença a semblar ineficient, mentre que les conseqüències del seu ús són difuses, llunyanes o invisibles.
Aquesta dinàmica recorda el que Byung-Chul Han ha descrit en analitzar les formes contemporànies de poder: no operen per prohibició ni per imposició directa, sinó per suavitat, transparència i rendiment. No se’ns força a acceptar aquestes eines; se’ns convida a usar-les perquè alleugen, perquè funcionen, perquè fan més eficient el procés de pensar. El problema no és l’obediència, sinó la desaparició progressiva de la resistència, del temps mort i del dubte com a espais necessaris per pensar amb criteri.
Usar una tecnologia sense haver-ne discutit els efectes no és una posició neutral. Confondre inevitabilitat amb legitimitat implica renunciar al criteri abans d’hora. El fet que una eina sigui útil no garanteix que els seus costos —socials, culturals, cognitius— siguin assumibles ni reversibles.
Una de les tensions més significatives és el desfasament entre ús i reflexió. Primer adoptem, després —si arriba— pensem. Quan el debat s’activa, moltes pràctiques ja s’han consolidat i qüestionar-les sembla anar contra el sentit comú.
Treballar amb una IA que respon bé pot fer el pensament més fluid i menys solitari. Aquest efecte és real. Però també planteja una pregunta incòmoda: què passa amb el dubte, amb la pausa, amb la fricció necessària per pensar amb profunditat, quan el procés està constantment assistit?
Aquest text no conclou. Només deixa oberta una sospita: potser el repte no és aprendre a usar millor aquestes eines, sinó no deixar que la comoditat decideixi, per nosaltres, el marc des del qual pensam.
