Abans que la intel·ligència artificial (IA) es convertís en el centre del debat mundial, ja hi havia dues veus que advertien d’un perill silenciós: que la tecnologia i les marques acabarien ocupant espais que abans eren comunitaris, naturals o espirituals.
Naomi Klein, a No Logo, mostrava com les corporacions no només venien productes: colonitzaven imaginaris, convertint la cultura, els carrers o fins i tot l’autoestima en extensió de les marques. Jerry Mander, a En ausencia de lo sagrado, advertia que els grans sistemes tecnològics tendeixen a substituir l’experiència directa, interposant pantalles, dispositius i promeses de progrés entre les persones i el món.
Ara, amb la intel·ligència artificial, aquestes dues tesis tornen amb més força.
La IA no és només una eina: és un sistema que necessita dades, energia, territori i atenció, i que es presenta com inevitable, beneficiós i fins i tot salvador. I aquí apareix la contradicció que vivim totes i tots: per criticar aquest sistema, l’hem d’utilitzar. Som usuàries i usuaris de les mateixes eines que qüestionem. Potser és incòmode, però és l’únic lloc des d’on podem resistir i transformar.
Aquesta és la idea central que exposa Karen Hao: les grans corporacions de la IA funcionen com a imperis contemporanis amb lògiques extractives que recorden —estructuralment— les potències que van ocupar territoris i recursos al llarg de la història.
1. Explotació invisible i costos humans molt visibles
Segons Hao, el desenvolupament de la IA descansa sobre treballs precaritzats i sovint traumàtics: milers de persones filtren continguts violents, d’odi o d’abús infantil per sous mínims. És una feina essencial per fer funcionar els models d’IA, però queda oculta rere el relat d’“innovació” i “progrés”.
La modernitat tecnològica continua sostenint-se, massa sovint, sobre desigualtats antigues.
2. Aigua, energia i territori: el preu ecològic del futur digital
La IA no és immaterial.
Consumeix energia —majoritàriament procedent de combustibles fòssils— i enormes quantitats d’aigua dolça per refrigerar centres de dades. Alguns d’aquests es projecten en zones que ja pateixen sequera, com va succeir a l’Uruguai, on l’aigua potable es barrejava amb aigua salada en plena crisi hídrica.
També hi ha casos, com el de Memphis, on les emissions de gas d’instal·lacions relacionades amb la IA han generat problemes respiratoris i costos sanitaris milionaris.
Tot això recorda molt allò que denunciava Klein: l’expansió corporativa sempre té un cost que s’intenta amagar sota la capa del “progrés”.
3. Quan la tecnologia demana fe
Hao assenyala un fenomen sorprenent: dins d’algunes d’aquestes empreses hi ha un fervor quasi religiós, una creença que la IA pot portar-nos a una mena de paradís tecnològic.
Aquest relat messiànic serveix per justificar decisions que sacrifiquen costos ambientals i humans en nom d’un futur hipotètic.
És exactament allò que advertia Mander: quan la tecnologia es presenta com a salvació, deixa d’acceptar crítica i s’instal·la en un espai de “sagradesa” intocable.
4. La contradicció d’usar allò que critiques
Aquí és on entrem nosaltres.
Utilitzem aquestes eines per informar-nos, treballar, escriure, crear… i, alhora, sentim que hi ha alguna cosa que no encaixa.
Som persones usuàries crítiques atrapades en un ecosistema del qual no podem sortir del tot.
Però aquesta contradicció no ens invalida: és el punt de partida d’una resistència conscient.
Com deia Klein, no hi ha exterior al sistema globalitzat. La lluita és interna.
5. Recuperar el que és de totes i tots: dades, temps i futur
La infografia ho sintetitza perfectament: la resposta passa per la resistència cívica i per la reorientació educativa.
Segons Hao, algunes eines clau són:
- Protegir els recursos col·lectius
L’aigua, l’energia, les dades i el territori no són mercaderies il·limitades.
Cal defensar-los i exigir transparència en els projectes tecnològics. - Negar permisos quan cal
Les comunitats han aconseguit frenar centres de dades i pràctiques abusives simplement no concedint-hi permís.
La resistència funciona quan és organitzada. - Augmentar l’escrutini públic
Veure les corporacions com el que són: negocis amb interessos propis, no entitats altruistes. - Construir un “escut cognitiu”
Prioritzar el pensament crític, l’adaptació i la resolució de problemes.
Són habilitats que la IA no pot substituir. - Valorar les habilitats humanes
L’empatia, la cooperació i la capacitat de connexió: l’únic que les màquines no poden replicar de manera autèntica. - Questionar quin tipus d’IA entra a les aules
Evitar chatbots genèrics que atrofiïn el pensament.
Optar per eines educatives dissenyades per aprendre, no per substituir.
6. El futur encara és obert
Els casos de Xile, l’Uruguai i Kenya demostren que les comunitats poden frenar projectes tecnològics que posen en risc recursos essencials.
És una lliçó simple però poderosa: els imperis tecnològics no són inevitables.
El futur tecnològic serà més just si recuperem criteri, consciència i capacitat de dir “no” quan cal.
I també si mantenim viva aquella pregunta incòmoda que Klein i Mander ja van sembrar fa anys: què estem cedint, exactament, cada vegada que acceptem un nou progrés?