Hi ha qui va créixer en un món sense ordinadors ni mòbils. El primer contacte amb la tecnologia no va ser un objecte de butxaca, sinó una màquina enorme a l’oficina, o un primer ordinador domèstic que semblava gairebé màgia.
Després arribà internet. I amb ell, l’emoció de la connexió: el correu electrònic, els fòrums, els primers webs que s’obrien lentament com si revelessin un secret. Vingueren les xarxes socials, i ens semblà que havíem trobat un nou espai de llibertat. Una finestra oberta al món.
Però la fascinació inicial es va anar enfosquint. Aquelles mateixes plataformes ens van capturar el temps, van desfigurar la intimitat, van reduir la paraula “amic” a un botó de confirmació. Ens hem descobert enganyats, utilitzats, modelats per dissenys addictius que buscaven retenir-nos més que connectar-nos. I en aquest camí, molts han sentit que es perdia sentit a l’existència, que la llibertat del temps quedava hipotecada.
Mentrestant, la tecnologia també transformava la feina. Els ritmes accelerats, l’automatització silenciosa, la pressió constant d’estar disponibles. Tot això ha creat una estranya barreja d’entusiasme i desbordament.
I llavors, de sobte, la intel·ligència artificial.
Va aparèixer com una temptació. Una finestra oberta al navegador que prometia rapidesa i respostes. L’endemà ja ens preguntàvem si podríem treballar sense ella.
Eufòria? Sí. Curiositat, també. Però al costat d’aquest entusiasme hi batega el dubte profund: com és possible que una màquina sense pensament, sense consciència, que només calcula i prediu, hagi irromput amb tanta força a les nostres vides? Com és que començam a dependre d’ella amb tanta naturalitat?
Aquest contrast ens deixa atrapats entre dues emocions: l’esperança de trobar una aliada útil, i el vertigen de sentir-nos substituïbles.
Potser és hora d’una aturada. Respirar. Preguntar-nos què ens aporta de veritat. Què estam cedint, i a canvi de què. Si el que ens facilita la vida és prou valuós per justificar la dependència.
No es tracta de rebutjar la tecnologia ni d’aferrar-s’hi cegament. Es tracta de mirar-la amb calma. De reconèixer que la velocitat imposada no és obligatòria. Que encara podem decidir què ens és útil i què no.
Al cap i a la fi, la pregunta no és si la IA és intel·ligent o no. La pregunta és si nosaltres som capaços de viure amb consciència enmig d’aquest soroll. Si podem tornar a posar el temps, el criteri i la presència al centre.
La resposta, com sempre, no és immediata. Necessita silenci, dubte i conversa. I potser, sobretot, necessita recuperar una cosa que cap algoritme ens pot donar: la llibertat de triar com volem viure.